Barcelone, de la force du paysage dans les processus d’aménagements des espaces périphériques portuaires dégradés en Europe - Archive ouverte HAL Accéder directement au contenu
Chapitre D'ouvrage Année : 2012

Barcelona, ​​​​el poder del paisatge en el procés de desenvolupament de les zones portuàries perifèriques degradades a Europa

Barcelona, ​​​​die Kraft der Landschaft im Entwicklungsprozess degradierter peripherer Hafengebiete in Europa

Barcelona, the power of the landscape in the development process of degraded peripheral port areas in Europe

Barcelona, ​​el poder del paisaje en el proceso de desarrollo de las zonas portuarias periféricas degradadas en Europa

Barcelone, de la force du paysage dans les processus d’aménagements des espaces périphériques portuaires dégradés en Europe

Barcellona, ​​la forza del paesaggio nel processo di sviluppo delle aree portuali periferiche degradate in Europa

Résumé

Malgrat la seva mort prevista, el paisatge ha tornat a la pràctica de la planificació durant els darrers deu anys. Hi ha, efectivament, un relatiu consens per convertir el paisatge en un objecte rellevant de la gestió del projecte urbà, en particular perquè és un element susceptible d'assegurar-ne la coherència incorporant-lo a la gran escala de planificació (xarxa verda, marc blau...) i un element de mediació entre els diferents ordres que estableixen l'urbanisme (naturalesa, organització, sistemes tècnics, etc.). De fet, aquest interès pel paisatge es deu en gran part al seu caràcter vague. Pel que fa a la planificació, la lògica del paisatge es basa, de fet, en allò que la sociologia de la ciència i la tecnologia ha anomenat "objectes límit": objectes amb contorns incerts que permeten la trobada de diferents mons socials. Així, el paisatge és tant un mètode d'anàlisi com una mediació i una modalitat d'argumentació. "Fer paisatge" i "fer paisatge" també significa captar recursos (aigua, temps, cultura, identitats, etc.) per establir l'evidència d'una resposta espacial. Perquè aquesta vaguetat estableixi el paisatge com un anàleg de l'espai públic, un espai que organitza la trobada d'allò llunyà (en el temps, en l'espai) per fer societat. És precisament l'eficàcia d'aquesta indecisió del paisatge el que aprenen els textos recollits en aquest volum. La regeneració dels afores de les grans ciutats europees i mediterrànies a través del procés paisatgístic és clarament constitutiva i distributiva d'una nova gestió del projecte de desenvolupament dins dels equips d'obres i urbanisme, així com dels actors polítics. Pensar la ciutat a través del paisatge i la resiliència dels territoris perifèrics degradats per l'urbanisme paisatgístic i ecològic implica tenir en compte els riscos urbans actuals sense prescindir dels canvis d'escala produïts per l'actuació urbanística derivada de la trobada de les interfícies naturals com a font de inspiració.
Trotz ihres prognostizierten Todes erlebt die Landschaft in den letzten zehn Jahren ein Comeback in der Planungspraxis. Es besteht in der Tat ein relativer Konsens, die Landschaft zu einem relevanten Objekt des städtischen Projektmanagements zu machen, insbesondere insofern, als sie ein Element ist, das wahrscheinlich ihre Kohärenz gewährleistet, indem sie in den großen Planungsmaßstab (grünes Netzwerk, blauer Rahmen ...) einbezogen wird und ein Element der Vermittlung zwischen den verschiedenen Ordnungen, die das Städtische begründen (Natur, Organisation, technische Systeme usw.). Tatsächlich ist dieses Interesse an der Landschaft größtenteils auf ihren vagen Charakter zurückzuführen. Die Planungslogik der Landschaft basiert in der Tat auf dem, was die Wissenschafts- und Techniksoziologie „Grenzobjekte“ nennt: Objekte mit unbestimmten Konturen, die ein Aufeinandertreffen unterschiedlicher sozialer Welten ermöglichen. Die Landschaft ist also sowohl eine Analysemethode als auch eine Vermittlungs- und Argumentationsmodalität. "Landschaft machen" und "Landschaft machen" bedeutet auch, Ressourcen (Wasser, Zeit, Kultur, Identitäten usw.) in Anspruch zu nehmen, um den Nachweis einer räumlichen Reaktion zu erbringen. Damit diese Unschärfe die Landschaft als Analogon des öffentlichen Raums etabliert, eines Raums, der das Zusammentreffen von Fernem (zeitlich, räumlich) organisiert, um Gesellschaft zu schaffen. Gerade die Wirksamkeit dieser Unentschlossenheit der Landschaft begreifen die in diesem Band gesammelten Texte. Die Regenerierung der Außenbezirke großer europäischer und mediterraner Städte durch den Landschaftsprozess ist eindeutig konstitutiv und verteilend für ein neues Management des Entwicklungsprojekts innerhalb der Bau- und Stadtplanungsteams sowie der politischen Akteure. Das Denken der Stadt durch die Landschaft und die Widerstandsfähigkeit von Randgebieten, die durch Landschaft und ökologischen Urbanismus geschädigt wurden, beinhaltet die Berücksichtigung der gegenwärtigen städtischen Risiken, ohne die Maßstabsänderungen auszulassen, die durch die Planungsmaßnahme verursacht werden, die sich aus dem Zusammentreffen der natürlichen Schnittstellen als Quelle von ergibt Inspiration.
Despite its predicted death, the landscape has been making a comeback in planning practice over the past ten years. There is indeed a relative consensus to make the landscape a relevant object of urban project management, in particular in that it is an element likely to ensure its coherence by including it in the large planning scale (green network, blue frame...) and an element of mediation between the different orders that establish the urban (nature, organization, technical systems, etc.). In fact, this interest in the landscape is largely due to its vague character. In terms of planning, the logic of the landscape is in fact based on what the sociology of science and technology has called "boundary objects": objects with uncertain contours which allow different social worlds to meet. Thus, the landscape is as much a method of analysis as a mediation and a modality of argumentation. "Making landscape" and "making landscape" also means enlisting resources (water, time, culture, identities, etc.) to establish the evidence of a spatial response. So that this vagueness establishes the landscape as an analog of public space, a space that organizes the meeting of what is distant (in time, in space) to make society. It is precisely the effectiveness of this indecision of the landscape that the texts collected in this volume apprehend. The regeneration of the outskirts of major European and Mediterranean cities through the landscape process is clearly constitutive and distributive of a new management of the development project within the works and urban planning teams as well as political actors. Thinking of the city through the landscape and the resilience of peripheral territories degraded by landscape and ecological urbanism involves taking into account the present urban risks without omitting the changes of scale produced by the planning action resulting from the meeting of the natural interfaces as a source of inspiration.
A pesar de su muerte predicha, el paisaje ha regresado a la práctica de la planificación en los últimos diez años. De hecho, existe un relativo consenso para hacer del paisaje un objeto relevante de la gestión del proyecto urbano, en particular en cuanto que es un elemento que puede garantizar su coherencia al incluirlo en la gran escala de planificación (red verde, marco azul...) y un elemento de mediación entre los diferentes órdenes que configuran lo urbano (naturaleza, organización, sistemas técnicos, etc.). De hecho, este interés por el paisaje se debe en gran parte a su carácter vago. En términos de planificación, la lógica del paisaje se basa de hecho en lo que la sociología de la ciencia y la tecnología ha llamado "objetos límite": objetos con contornos inciertos que permiten el encuentro de diferentes mundos sociales. Así, el paisaje es tanto un método de análisis como una mediación y una modalidad de argumentación. “Hacer paisaje” y “hacer paisaje” también significa enlistar recursos (agua, tiempo, cultura, identidades, etc.) para establecer la evidencia de una respuesta espacial. De modo que esta vaguedad instaura el paisaje como un análogo del espacio público, un espacio que organiza el encuentro de lo lejano (en el tiempo, en el espacio) para hacer sociedad. Es precisamente la eficacia de esta indecisión del paisaje lo que aprehenden los textos recogidos en este volumen. La regeneración de la periferia de las grandes ciudades europeas y mediterráneas a través del proceso paisajístico es claramente constitutiva y distributiva de una nueva gestión del proyecto urbanístico tanto en los equipos de obra y urbanismo como en los actores políticos. Pensar la ciudad a través del paisaje y la resiliencia de los territorios periféricos degradados por el paisaje y el urbanismo ecológico implica tener en cuenta los riesgos urbanos presentes sin omitir los cambios de escala que produce la acción urbanística resultante del encuentro de las interfaces naturales como fuente de inspiración.
En dépit de sa mort annoncée, le paysage opère depuis une dizaine d'années un retour dans la pratique aménagiste. Il existe en effet un relatif consensus pour faire du paysage un objet pertinent de la conduite de projet urbain, notamment en ce qu'il est un élément susceptible d'en assurer la cohérence en l'inscrivant dans la grande échelle aménagiste (trame verte, trame bleue...) et un élément de médiation entre les différents ordres qui instituent l'urbain (nature, organisation, systèmes techniques, etc.). De fait, cet intérêt pour le paysage tient pour beaucoup à son caractère flou. En matière d'aménagement, la logique du paysage relève en effet de ce que la sociologie des sciences et techniques a appelé des "objets frontières" : objets aux contours incertains qui permettent la rencontre de différents mondes sociaux. Ainsi, le paysage est tout autant une méthode d'analyse qu'une médiation et une modalité d'argumentation. "Faire du paysage" et "faire le paysage", c'est aussi enrôler des ressources (de l'eau, du temps, de la culture, des identités...) pour fonder l'évidence d'une réponse spatiale. De sorte que ce flou institue le paysage comme un analogue de l'espace public, un espace qui organise la rencontre de ce qui est distant (dans le temps, dans l'espace) pour faire société. C'est précisément l'efficacité de cette indécision du paysage qu'appréhendent les textes rassemblés dans ce volume. La régénération des périphéries des grandes métropoles européennes et méditerranéennes par le processus paysager est clairement constitutive et distributive d’une nouvelle conduite du projet d’aménagement au sein des équipes d’ouvrages et d’urbanisme ainsi que des acteurs politiques. Penser la ville par le paysage et la résilience des territoires périphériques dégradés par l’urbanisme paysager et écologique implique de jouer sur la prise en compte des risques urbains présents sans omettre les changements d’échelles produits par l’action planificatrice provenant de la rencontre des interfaces naturelles comme source d’inspiration.
Nonostante la sua morte prevista, negli ultimi dieci anni il paesaggio è tornato alla ribalta nella pratica della pianificazione. Esiste infatti un relativo consenso nel fare del paesaggio un oggetto rilevante di gestione del progetto urbano, in particolare in quanto elemento atto a garantirne la coerenza includendolo nella grande scala progettuale (rete verde, cornice blu...) e un elemento di mediazione tra i diversi ordini che costituiscono l'urbano (natura, organizzazione, impianti tecnici, ecc.). In effetti, questo interesse per il paesaggio è in gran parte dovuto al suo carattere vago. In termini progettuali, la logica del paesaggio si basa infatti su quelli che la sociologia della scienza e della tecnologia ha chiamato "oggetti di confine": oggetti dai contorni incerti che consentono l'incontro di mondi sociali diversi. Il paesaggio, quindi, è tanto un metodo di analisi quanto una mediazione e una modalità di argomentazione. “Fare paesaggio” e “fare paesaggio” significa anche arruolare risorse (acqua, tempo, cultura, identità, ecc.) per stabilire l'evidenza di una risposta spaziale. In modo che questa vaghezza stabilisca il paesaggio come un analogo dello spazio pubblico, uno spazio che organizza l'incontro di ciò che è lontano (nel tempo, nello spazio) per fare società. È proprio l'efficacia di questa indecisione del paesaggio che coglie i testi raccolti in questo volume. La rigenerazione delle periferie delle grandi città europee e mediterranee attraverso il processo paesaggistico è chiaramente costitutiva e distributiva di una nuova gestione del progetto di sviluppo all'interno delle opere e dei team urbanistici oltre che degli attori politici. Pensare la città attraverso il paesaggio e la resilienza dei territori periferici degradati dall'urbanistica paesaggistica ed ecologica implica tenere conto dei rischi urbani presenti senza tralasciare i cambiamenti di scala prodotti dall'azione progettuale risultante dall'incontro delle interfacce naturali come fonte di ispirazione.
Fichier principal
Vignette du fichier
Barcelone paysage dans les processus d’aménagements des espaces périphériques portuaires dégradés en Europe.pdf (712.43 Ko) Télécharger le fichier
Origine : Fichiers éditeurs autorisés sur une archive ouverte

Dates et versions

hal-03739003 , version 1 (26-07-2022)

Licence

Copyright (Tous droits réservés)

Identifiants

  • HAL Id : hal-03739003 , version 1

Citer

P. Ballester. Barcelone, de la force du paysage dans les processus d’aménagements des espaces périphériques portuaires dégradés en Europe. Matthey Laurent, Gaillard David, Gallezot Hélène (Dir.). Paysage en partage, sensibilités et mobilisations paysagères dans la conduite de projet urbain, Fondation Braillard Architectes, pp.53-56, 2012, 978-2-9700808-0-0. ⟨hal-03739003⟩
41 Consultations
22 Téléchargements

Partager

Gmail Facebook X LinkedIn More