Les formes d'imperatiu seguides de clític: un cas de conservadorisme lèxic
Résumé
En català, la forma de segona persona del singular de l'imperatiu de les conjugacions II i III està formada per un radical sol, sense desinència, i, per aquesta raó, normalment s'acaba en consonant. Quan aquesta forma d'imperatiu va seguida de clítics, molt sovint entre el radical i el clític hi apareix una vocal (sovint una vocal neutra, però també altres vocals) o una seqüència segmental més llarga. Anomenarem aquest material afegit extensió. A (1) exemplifiquem aquest fenomen amb un verb de la conjugació II i a (2) ho fem amb un de la conjugació III. En tots els casos l'extensió apareix subratllada. En aquest article ens centrarem en tres varietats del català: el català central, el mallorquí i el formenterer. Aquestes són les varietats que il·lustrem a (1) i a (2). (1) prometre (conjugació II) formes d'imperatiu sense enclítics amb enclítics a. català central [pɾumɛ́t] [pɾumɛ́təli] b. mallorquí [pɾomə́t] [pɾomətəlí] c. formenterer [pɾumə́tpɾumə́t] [pɾumətəíi] (2) bullir (conjugació III) formes d'imperatiu sense enclítics amb enclítics a. català central [búʎ] [búʎələ] b. mallorquí [búʎ] [buʎílə] c. formenterer [búʎ] [buʎiɣə́lə].
Domaines
LinguistiqueOrigine | Fichiers produits par l'(les) auteur(s) |
---|
Loading...